dimecres, 31 de juliol de 2013

La mujer es una isla / Rigning í nóvember

Audur Ava Ólafsdóttir
Alfaguara
La protagonista d'aquesta història és una dona -de la qual no sabem el nom- a la qual el marit li acaba de demanar el divorci i l'amant ha decidit deixar-ho córrer. Amb la companyia d'un nen sord, fill d'una amiga, emprèn un viatge pel sud d'Islàndia, amb la intenció de replantejar-se la seva vida.
Tinc la intenció, si res no es torça, d'anar a Islàndia d'aquí uns dies. Remenant per una llibreria de viatges, i descartant guies i mapes -que ja tinc- vaig ensopegar amb aquesta novel·la, i em va cridar l'atenció. M'agrada, en la mesura que puc, viatjar de la mà d'escriptors que, malgrat escriguin relats de ficció, sovint reflecteixen l'esperit d'una terra molt millor que la més reputada de les guies. Havia llegit ja els dos volums que Xavier Moret ha escrit sobre la illa, i ara tenia l'oportunitat d'endinsar-m´hi conduït per algú del país. Havent descartat, de moment, el notable apartat de novel·la negra islandesa -a veure si un cop allà m'agafarà mal rotllo- vaig començar a llegir La mujer es una isla.
És una novel·la de contorns imprecissos, feta de pinzellades que de vegades no passen de l'esbós. No vull dir que sigui inacabada, sinó que és l'opció que ha pres l'autora. Novel·la plena d'imatges i d'impressions sobre el sentit de la vida, l'amor, les relacions entre homes i dones, la maternitat, i tot vist des d'uns ulls de dona. Descriu l'univers intern de la protagonista, i marca el sentit narratiu a través de la successió d'imatges i sensacions, defugint la linealitat. Com la música de Björk, o de Sigur Rós, no s'entèn sense el paisatge i el clima islandesos, un paisatge aspre i un clima inhòspit.
No he llegit -ni coneixia amb anterioritat- la novel·la més coneguda d'aquesta autora, Rosa Càndida. No puc, per tant, comparar -algunes crítiques es mostren decebudes amb aquesta, després de l'entusiasme despertat per l'esmentada Rosa Càndida- però a mi m'ha agradat. Una novel·la que entra més per les evocacions que produeix que per la descripció d'allò que passa. 

dimarts, 30 de juliol de 2013

Homeland (2)

Gideon Raff
Tot i que ja n'havia parlat en un post anterior, no me'n puc estar d'incloure aquesta brillant, punyent i divertida crítica, extreta del Huffington Post. La podeu llegir aquí.

dijous, 25 de juliol de 2013

Antes del anochecer /Before midnight

Richard Linklater
Tercera part de la història de Céline i Jesse, aquella parella que s'havien conegut fa vint anys en un tren, camí de Viena, i que nou anys més tard es retrobaven a París. Ara els acompanyem de nou, aquest cop a Grècia, al sud del Peloponès. Malgrat no es tracti d'una història d'intrigues, o de sorpreses, més m'estimo, per aquells que encara no l'hagueu vist, no explicar el detall de les circumstàncies que envolten els protagonistes. El que sí que puc recomanar és, abans d'anar-la a veure, revisar les dues anteriors; això és del tot obligat si no s'havien vist encara.
El 1995, Richard Linklater va meravellar tothom amb Before Sunrise (Antes del Amanecer). Jesse, un nordamericà que es dirigeix a Viena per agafar l'avió que l'ha de retornar als Estats Units, i Céline, una parisenca que torna de Budapest de visitar la seva àvia, es coneixen dalt d'un tren i aviat se senten atrets l'un per l'altre. Jesse convenç Céline que l'acompanyi aquella nit a Viena, tot esperant per agafar el seu vol, i així discorre una deliciosa història d'amor que podria haver resultat una història enfarfegosament ensucrada i que acaba sent, insisteixo, una delícia per a l'espectador. Bona part de la responsabilitat de que això sigui així es deu a la mà mestra del director, però si alguna cosa es desprén de la pantalla és l'extraordinària interpretació, d'una frescor i una naturalitat esborronadores, dels dos protagonistes, tant Julie Delpy com Ethan Hawke, que aconsegueixen que tot el públic s'acabi enamorant d'ells.
Tota la pel·lícula es basa en una successió de diàlegs i mirades. Linklater filma llarguíssims plans seqüència -tot un repte pels actors- que tenen cadascun un tema com a eix, i els situa en diferents escenaris: un carrer, un cafè, una barcassa pel riu... Hi ha algunes escenes memorables, com la trobada amb el pidolaire que demana paraules, o la dramatització de la trucada a una suposada amiga en la més pura línia de psicoteràpia (molt adequat a Viena, a més!). Un parell de frases donen algunes pistes sobre el que vindria després: "Mai no podem deixar d'estar amb nosaltres mateixos. Per això hi ha tanta gent que s'auto-odia: perquè n'estan fartes d'estar amb elles mateixes". I una de premonitòria, que diu Jesse mentre intenta convèncer Céline que baixi del tren i l'acompanyi per Viena: "Imagina't d'aquí vint anys: estàs casada i el teu matrimoni ja no té l'emoció que tenia abans. Li dones la culpa al marit, i comences a pensar en tots els homes que has conegut al llarg de la teva vida i què hauria passat si te n'haguessis lligat algun. Doncs jo sóc un d'aquests. Planteja't això com un viatge en el temps, des del futur fins ara, per saber el què t'has perdut". Una història d'amor que té just el punt d'inebastabilitat que tenen les històries d'amor més romàntiques. Al cap i a la fi, Ingrid Bergman acaba pujant a l'avió a Casablanca, Robert Redford s'estavella a Memòries d'Àfrica i Meryl Streep no baixa del cotxe a Els ponts de Madison County. Històries efímeres. Tots voldríem viure-les, malgrat ser conscients de la càrrega de dolor que comporten.
Nou anys després, Linklater, Delpy i Hawke es tornaven a retrobar a París a Before Sunset. Aquest cop la complicitat entre els tres ja era tan forta que el guió el varen construir a sis mans. Una trobada, la de París, en què per fi sabem en què va quedar la trobada a què s'havien compromès nou anys abans. Passat aquest temps, la parella reprèn el vertígen de diàlegs, ara centrats, a més, en aclarir malentesos i constatar decepcions i soledats. Jesse, escriptor d'èxit, i Céline, militant ecologista, es retroben amb el passat. "De vegades guardo coses a racons de la memòria; resulta menys dolorós guardar-los que recordar-los". o, sobre la soledat: "Estar sola és millor que asseure's al costat d'un amant i sentir-se sola". Tot en un estudiadíssim crescendo de tensió emocional i sexual que queda tallat amb aquell ball de la Delpy imitant Nina Simone i demanant-se que "potser algú perdrà l'avió". Fos a negre, i que cadascú s'imagini el què vulgui.
I així ens trobem ara, encara nou anys més tard (ja en fa divuit de la primera trobada, i tots, artistes i espectadors, hem envellit en temps real), a Grècia, per saber si, efectivament, algú va perdre l'avió, o no. A la primera pel·lícula en Jesse era barbamec i la Céline semblava una madonna. Ara s'han fet definitivament grans, en Jesse té arrugues a la cara i la Céline s'ha eixamplat. Ens trobem amb un Jesse i una Céline que han sortit de la pantalla de la pel·lícula romàntica per entrar a la vida real, on hi ha retrets, i discussions, i frustracions i, malgrat tot això, molt d'amor. Em commou especialment l'escena del sopar amb els seus hostes, quan la dona vídua explica com troba a faltar aquell braç del marit que l'envoltava mentre s'adormia. Diàlegs esplèndids, creïbles (a mi em feien pensar en Secretos de un matrimonio, de Bergman), fins el punt de pensar que, més que una pel·lícula, estem veient un documental sobre la vida d'aquesta parella. 
No sé què passarà d'aquí a nou anys. Corda, en tenen. En qualsevol cas, la d'ara tanca -almenys provisionalment- una de les més belles trilogies que mai s'hagin filmat.




dimarts, 23 de juliol de 2013

Huellas XL

Jorge Pardo i l'Original Jazz Orquestra del Taller de Músics
Teatre Grec
Gran nit ahir, al Grec, gràcies a la valenta proposta de Jorge Pardo. Músic de frontera, el recentment designat com a millor músic de jazz d'Europa va passejar els seus aires barreja de jazz, de flamenc i ritmes cubans, de la buleria al tumbao, amb aires de Weather Report i de Chick Corea, presents als seu darrer treball, Huellas. Però ho va fer acompanyat ni més ni menys que per l'Original Jazz Orquestra del Taller de Músics, reblant encara més el clau de la fussió. Sobre la base del contrabaix -Marco Boi- i la bateria i marimba de Marc Miralta, s'hi afegia el bloc flamenc encapçalat per la guitarra de Josemi Carmona, els palmeros, que també tocaven bongos i fins s'arrencaven a ballar i el cajón -i bateria-del Bandolero. A l'altre costat de l'escenari, la Big Band, molt ben dirigida per David Pastor -que a més va demostrar ser un bon trompetista-, una Big Band que va saber respondre molt bé a les dificultats rítmiques i de mètrica que la proposta de Pardo presenta. A tot això cal afegir-hi al polivalent Diego Guerrero, que tan aviat tocava la guitarra, com cantava o dirigia l'orquestra. 
Per la seva banda, Jorge Pardo va repartir temes entre flauta i saxo, i en cap moment va voler monopolitzar els focus, sinó que va saber repartir protagonisme entre la nombrosa tropa present a l'escenari. No només això, sinó que va fer sortir al Salao, cantaor de Sta Coloma, amb timbre de veu acamaronada, i a la cantant hindú Gayathri Kesavan, potser el moment més coix de la nit, no perquè la proposta no sigui bona, sinó perquè falta treballar-la. 
L'escenari, perfecte, el so, gairebé, van fer que els músics s'ho passessin molt bé dalt de l'escenari, i així ens varen regalar un magnífic bis d'un quart d'hora de gaudi. Una nit rodona.

dimecres, 17 de juliol de 2013

Wilt

Tom Sharpe
Anagrama
En Henry Wilt és un mediocre professor de literatura que cada dia ha d'enfrontar-se als desmotivats alumnes de l'escola de Formació Professional on treballa. A casa, les coses amb Eva, la seva esposa, no li van gaire millor. Potser per això, mentre passeja el gos cada vespre, fantasieja sobre com podria liquidar la seva dona. La irrupció a les seves vides dels Pringsheim ho acabarà d'embolicar tot.
He rescatat Wilt de la prestatgeria, a tall d'homenatge al recentment desaparegut Tom Sharpe. Fa més de vint-i-cinc anys que l'havia llegit, i només recordava una impressió general de que havia rigut molt, i l'expressió "Carne Uno"-l'edició que tinc a casa és en castellà- que des d'aleshores hem adoptat a la familia per a designar grups d'estudiants adolescents especialment talosos.
Haig de dir que he tornat a riure. Aquest cop, a més, he valorat molt més el fet que Wilt està molt ben escrit, en un pulcre estil clàssic britànic, la qual cosa el fa encara més frapant pel contrast que l'estil presenta respecte del contingut irreverent, càustic i desvergonyit de la novel·la. 
Wilt carrega, en paraules extretes de la seva pròpia contra-coberta, contra els masclistes, les feministes, els progressistes, els reaccionaris, els pobres, els rics, la policia, les institucions educatives, la missió de l'ensenyant, els joves, els adults, els capellans i, de passada, dessacralitza el sexe, la psicoanàlisi, la justícia, l'art, la ciència...
Tom Sharpe, rere la seva aparença de dòcil i encantador gentilhome anglès, carrega amb una extrema mala llet contra tot l'ordre establert. La seva visió radicalment àcrata de la vida el duu a afirmar "la cursa no la guanyava, al cap i a la fi, el més ràpid, sinó el més infatigablement incoherent. La vida era atzar, anarquia i caos". Wilt, el protagonista de la història, s'allibera finalment de totes les convencions i encarcaraments. Per a l'inspector Flint, un altre dels personatges principals, Wilt és "un maleït mercader de les paraules, un contorsionista verbal, un esquarterador de la lògica, un Houdini de la lingüística, una enciclopèdia d'informació impertinent..."
La història, una comèdia d'embolics, diguem-ne que acaba bé, però Wilt en treu les pròpies conclusions respecte de la seva vida, i de la seva feina. Pel que fa a l'ensenyament, Wilt torna al seu lloc de treball però "tenia pensats alguns canvis. Desapareixeria El Senyor de les mosques. I també Shane, Dones enamorades, els Assaigs d'Orwell i El vigilant al camp de sègol (...) En el futur, Instal·ladors de Gas U i Carn Dos aprendrien el com de les coses i no el per què. Aprendrien a llegir i a escriure. A fabricar cervesa. A malbaratar les devolucions de l'impost sobre la renda. A desempallegar-se amb la policia en cas de detenció. A fer funcionar bé un matrimoni incompatible."
Ara, rellegint això, potser resulta més actual que no pensava!



dissabte, 6 de juliol de 2013

Cuatro estaciones porteñas

Astor Piazzola
Divuitena edició de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera, i un concert inaugural amb un programa prou atractiu, del que, personalment, destacava la part dedicada a composicions d'Astor Piazzola. Passaré de llarg la més que decebedora actuació de l'orquestra, poc conjuntada i amb una afinació més que dubtosa, a la que, des del primer moment, li va venir gran el repertori i que es perdia així que el tempo s'accelerava una mica. Si l'orquestra semblava que gairebé no havia assajat com a grup les obres proposades, el director, Carles Coll, no l'ajudava gens ni mica, adoptant un to de broma desafortunada que donava més un to de costellada que de concert.
Del que vull parlar és de l'obra de Piazzola, un compositor que no es programa gaire, i que, personalment, trobo fascinant. Piazzola va estudiar a França amb Nadia Boulanger; sembla que va ser ella la que el va encoratjar a no cercar fórmules compositives que li fossin alienes, i que fos ell mateix. I Piazzola li va fer cas, i va remenar en el seu bagatge de música argentina i de música de jazz -havia viscut, de petit, a Nova York- per iniciar una carrera que no va ser gens fàcil. La incorporació d'harmonies i cadències contemporànies no va ser gens ben rebuda pels defensors puristes del tango, que el varen rebutjar durant molts anys. 
Música plena de síncopes i contratemps, amb un pes molt important dels greus, plena d'energia i, alhora sensualitat. Música que remet inequívocament a la música argentina, però que conté la sensualitat i la riquesa d'acords del jazz. Música que planeja amb el timbre del bandoneó -l'instrument que tocava Piazzola- però que té un bon maridatge amb el saxo -Piazzola havia treballat també amb Gerry Mulligan. 
No fa gaires anys la Coral Cantiga, dirigida per Josep Prats, va incorporar obres de Piazzola al seu repertori. Però vull fer esment d'una de les millors produccions sobre l'obra que s'ha fet a casa nostra, i és el treball que l'extraordinària Orquestra de Cambra del teatre Lliure va fer, i publicar, el 1996. Serveixi aquesta nota, també, per maleïr el, o els responsables de la desaparició d'aquesta orquestra, una orquestra d'una qualitat indiscutible i que assegurava una programació, alhora que investigació, de música contemporània. Un crim, la seva desaparició, no resolt.
Seguidors de la música argentina actual, no podem deixar de seguir Marcelo Mercadante, de Gotan Project o de Bajofondo Tango Club.
Us deixo una versió del tema "La muerte del Angel", versió que forma part del programa "Descorda el Bagul", de l'Auditori de Barcelona, dedicat a les escoles. Una gran manera d'entrar al món de Piazzola.


dijous, 4 de juliol de 2013

El hombre de acero/ Man of Steel

Zack Snyder
Ras i curt, un rave. Un intent d'explicar el per què Superman és Superman, en una versió pretesament trascendent que es perd en una orgia de vidres trencats, cotxes llençats pels aires, mastegots i edificis que s'ensorren. Un festival de pirotècnia en uns carrers que recorden excessivament -què pretén el director?- el baix Manhattan de l'11-S. Si Superman es posa trascendent, ja no és Superman. I si el director vol fer una nova relectura del superheroi, aleshores que sigui valent, que ho faci de debò, i es qüestioni sobre el bé i el mal, el seu origen, i totes aquestes coses. En aquesta versió, el màxim dilema que té és un problema de lleialtats entre el seu jo terraqui i el seu jo kriptonià, que ja està bé, però ho fa com una excusa superficial per donar un aire més intel·lectual a la pel·lícula. Deu ser una mania de Christopher Nolan, que aquí apareix com a guionista i productor. Però si a la nissaga de Batman la cosa li funcionava bastant bé, aquí no se'n surt, perquè Superman és tota una altra cosa. 
Un excessiu metratge llastra encara més una història que, per guió, i per estètica, queda molt lluny del cómic original. Això sí, està molt ben filmada i és tot un manual de com s'ha de fer un muntatge. Però aquí s'acaba tot. 
Si el pinteu de verd, no us recorda Hulk?
En una clara picada d'ullet al Superman de Richard Donner, els dos pares de Superman també estan interpretats per dues vaques sagrades de Hollywood. Si a la pel·lícula de 1978 eren Marlon Brando i Glenn Ford, en aquesta nova versió són Russell Crowe i Kevin Kostner. I són, potser, el millor de la pel·lícula. 
Diuen que les comparacions són de mal fer, però no me'n puc estar, i ni un hipermusculat Elhenry Cavill pot fer ombra a Chistopher Reeve, ni la música de Hans Zimmer s'acosta a la banda de John Williams, ni Kal El li arriba a la sola de la sabata de Clark Kent.