diumenge, 2 de febrer del 2014

El mapa i el territori/ La carte et le territoire

Michel Houellebecq
Ed. Empúries
A través de la història d'en Jed Martin, fotògraf i pintor, Michel Houellebecq s'endinsa en el món de l'art, o de les relacions familiars, o, més encara, de la solitud i del sentit de l'existència.
Tenia una certa recança en començar el llibre d'en Houellebecq. No havia llegit anteriorment res d'ell i, en canvi, en algun lloc havia llegit que es tractava d'un personatge controvertit, polèmic, provocador, ferèstec.
Probablement l'autor de El mapa i el territori sigui tot això, però el cert és que, a mi, la novel·la m'ha agradat molt. Amb una enorme capacitat d'observació, i per a desgranar tot allò que observa, l'he trobat molt ben escrit, amb un ritme impecable i un desenvolupament que m'ha tingut amatent des que el vaig començar. M'ha portat, sí, a l'univers sartrià -el problema és l'altre-, més enllà de les ganivetades que etziba al món de l'art -hauria de dir al negoci de l'art. Segur que, pel camí, se m'han escapat un munt de referències al món de la cultura francesa; llegit en el seu context, deu ser molt més punyent encara. A més, m'ha agradat l'enginyosa manera que té de ser a la novel·la com un personatge més, la qual cosa li permet posar en boca seva tot el que li ve al cap i destil·lar tota la misantropia de que és capaç parlant de sí mateix en tercera persona, com un personatge més de la ficció. Això inclou la sorpresa de la tercera part del llibre (sorpresa que no revelaré, perquè és un factor important a l'hora de la lectura).
El personatge central, en Jed Martin, és també, un personatge poc sociable. Refugiat ja de ben jovenet en la lectura i el coneixement dels clàssics, entre d'altres "s'havia familiaritzat amb els principals dogmes de la fe catòlica, que havien deixat una empremta tan profunda en la cultura occidental, mentre que els seus contemporanis generalment sabien menys coses de la vida de Jesús que de la de Spiderman".
Tot el text és farcit d'apunts crítics sobre el paper de l'art en el món contemporani. El propi títol fa referència a una hipotètica obra d'en Martin, en la que presenta el territori no en la seva imatge real sinó a través de la seva representació en els mapes Michelin. La realitat i la seva representació, la seva abstracció. És el mapa el territori? I en una altra sèrie d'obres, en Martin, a les pintures que l'acaben fent milionari, presenta retrats de personatges paradigmàtics del món occidental. La seva obra més emblemàtica és, per ell el quadre que representa Steve Jobs i Bill Gates a Palo Alto (l'altre quadre emblemàtic d'en Martin, una pintura que se li resisteix, representa Damien Hirst i Jeff Koons
Cínic i despietat amb els seus contemporanis, Houellebecq descriu alguns dels trets que els atribueix amb una mestria formidable: "...podien esperar una acollida privilegiada per part dels hotelers: una parella jove de ciutat sense fills, estèticament molt decorativa, encara en la primera fase de l'amor, i per això disposats a meravellar-se per tot, amb l'esperança de forjar-se una reserva de bons records que els haurien de servir a l'hora d'afrontar els anys difícils..." O, més endavant "pel que havia pogut observar, l'existència dels hones s'organitzava entorn del treball, que ocupava la major part de la vida, i es realitzava en organitzacions de dimensió variable. En acabar els anys d'activitat laboral, s'obria un període més breu, marcat pel desenvolupament de diverses patologies. Alguns éssers humans, durant el període més actiu de la seva vida, intentaven també associar-se en microagrupaments, qualificats de famílies, que tenien com a objectiu la reproducció de l'espècie". Per arrodonir-ho. "¿Quina és la primera pregunta que se li fa a un home quan ens volem informar del seu estatus? En algunes societats, se li pregunta primer si és casat, si té fills. En la nostra societat, ens informem en primer lloc sobre la seva professió. El que defineix per damunt de tot l'home occidental és el seu lloc en el procés de producció." I això li dóna, a l'obra, una dimensió que va més enllà de la purament narrativa per entrar de ple en la reflexió filosòfica. 
Així, com un observador extern i aliè a l'espècie humana, Houellebecq ens enfronta al nostre pitjor mirall, el que reflecteix la inutilitat de l'existència. i com a interlocutor d'en Martin, Houellebecq es posa a sí mateix, un personatge sí, ferèstec, associal, políticament incorrecte : " El sol surt a les nou; entre que em rento i em prenc uns quants cafès ja gairebé és el migdia, només haig d'aguantar quatre hores de dia, normalment me'n surto sense grans estralls". Si a la primera part la narració gira al voltant del procés d'en Martin -artístic i personal- en la segona el nus fonamental el constitueixen els diàlegs entre els dos personatges. La tercera part recondueix, d'una manera sorprenent, i en un pla inesperat, tot el que anterioment s'ha anat congriant: el desenllaç ja no és el punt àlgid, i encara es permet un epíleg de ficció futura que fa que el terrabastall de pensament anterior vagi calmant-se a poc a poc, fins a retornar a una mena d'Arcàdia rural i feliç, i ... a la caldera inicial.
Com he indicat al principi, no he llegit cap altre treball d'en Houellebecq. Per això demano als qui pacientment llegiu aquest bloc, què m'aconselleu? M'hi poso? Ein?  

2 comentaris:

  1. Jordi, no he llegit encara aquest llibre, però segons tots els testimonis que conec (i que tu confirmes), sembla molt recomanable. Se'm fa difícil aconsellar-te una altra novel·la d'Houellebecq: totes les que li conec són una barreja d'estímul i agressió. Recordo l'interès que em desvetllaren "Plataforma" i "La possibilitat d'una illa", malgrat els seus trets misogins i xenòfobs (i islamòfobs).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. Amb aquestes consideracions prèvies, crec que m'hi puc posar

      Elimina