dimecres, 16 de maig de 2012

Mad Men

Matthew Weiner
Sèrie centrada en un grup de publicistes en el Nova York dels anys 50 i 60.
Cinquena temporada de Mad Men, i tot segueix en la mateixa tònica de les anteriors. No hi ha persecucions, ni bufetades (bé, gairebé no n'hi ha), ni històries de lladres i serenos, sinó històries de relacions creuades, de canvis en la visió del món, d'espectatives personals. Històries d'insatisfacció, d'ambició, d'engany i de soledat, en temps pausat i una ambientació que ens xucla en el temps i ens transporta de manera hipnòtica al Manhattan dels seixantes. Històries de dones en un món contundentment mascle. De fons, els esdeveniments històrics que es situen com a fars temporals: l'enfrontament entre Nixon i Kennedy; la victòria, primer, i l'assassinat, després, d'aquest darrer; la guerra del Vietnam. I travessant totes les històries, els profunds canvis socials que es van produïnt, centrats sobretot en qüestions racials i de canvis en el rol de la dona i en la temàtica de l'alliberament sexual. Canvis en un món on es va imposant el model de societat de consum , amb la progressiva implantació de l'electrodomèstic com a element més paradigmàtic. Els crèdits inicials ja són tota una exposició: una figura masculina, un executiu, caient al buit entre gratacels a les parets dels quals hi podem veure imatges publicitàries.
Les històries es centren tant en el món de l'agència com en les vides privades dels protagonistes, amb totes les connexions que s'hi poden establir. De nou el pes principal recau en el personatge de Don Draper el director creatiu de Sterling, Cooper, Draper & Price, l'agència publicitària de Madison Avenue. Un Don Draper (serà difícil veure Jon Hamm fent un altre paper) en el paper d'home dur, atractiu, amb un passat que vol deixar enrere.( Em fa gràcia posar-lo de costat a l'altre publicitari dels anys seixanta que tinc enregistrat a la memòria televisiva: el Darrin d'Embruixada). Amb Draper, un cínic Roger Sterling, un miserable Pete Campbell, una solitària Peggy Olson, una lluitadora Joan Harris, i tota la corrua de personatges perfectament tipificats que componen el microcosmos de la sèrie i que estan encarnats per uns actors i actrius que fan un treball excepcional i li donen credibilitat a tot el què fan. Tots lluitant en solitud contra l'evidència que la vida no s'assembla en res al què s'havien imaginat i que el temps els devora en forma de canvis que no controlen ni entenen. Una escena reveladora: en un viatge en tren des de la seva llar als afores fins Manhattan, Campbell parla amb un company de viatge que l'ha vist acomiadar-se de la seva dona. Somrient, i indulgent, aquest l'adverteix: "hi haurà un punt, quan deixis d'anar a casa a les 5:25 per anar-hi a les 7:05". 
Amb aquest panorama, què ens atrau, de Mad Men? Algú ha apuntat els petits detalls: els cigarrets que es fumen sens parar (Lucky sense filtre), els vestits emmidonats, els pentinats, els pantalons per damunt el turmell, que deixen veure el mitjó, els volums i les mides de la Joan, els llums de peu, l'interiorisme de les oficines, el bourbon (sol, o com a Old fashioned),que està sempre present... Perquè, i aquesta és una pregunta que també em faig: treballen, aquesta gent, o només fumen, beuen i busquen amants? 
Potser Mad Men és la gran novel.la americana. 

8 comentaris:

  1. Jordi, les altres temporades les vam veure totes perquè ens les vam pode baixar d'Internet, ja que ens varem aficionar. És una sèrie que em reorda molt la dècada dels 60 de la meva vida, atès que treballava en una oficina molt semblant. També teniem a la "super secretària" que es passejava amb el seu "wonderbra" de l'època. Ara estem esperant veure la continuació per Canal+ el diumenge ja que no la podem tornar a baixar per raons de protecció. Has pogut veure-la tu des d'elgun altre lloc?

    ResponElimina
  2. Avui ha començat la nova temporada. Me 'l'he gravat i demà la miraré amb la calma que avui no podia.

    Se'm fa difícil dir per què m'agrada tant. Tu apuntes unes raons; la Marta, unes altres... Nosaltres érem petits als anys 60, però m'hi agrada reconèixer els gestos, les olors. Però sobretot la mitologia que s'amaga al darrere; els tòpics, les veritats i les mentides de les quals ha anat evolucionant el que tenim ara. Som fill de tot això.

    ResponElimina
  3. Tant bona és que només escolto bones paraules??!! M'ho hauré de replantejar i buscar un petit foradet per veure-la.

    ResponElimina
  4. Crític de Cine et felicita pel teu bloc i ha decidit atorgar-te el Premi “Liebster”. Si vols veure la llista dels cinc blogs premiats fes una ullada a: http://criticdecine.wordpress.com/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Albert, ara sí que m'has deixat de pedra!!! Quin compromís! Moltíssimes gràcies per triar el bloc; això encoratja encara més i és un estímul per seguir endavant. Ara em toca la feinada de triar-ne cinc, i que no estiguin ja premiats.

      Elimina
    2. Ostres! tens dos blocs? Doncs quin estrès! Perquè t'ha tocat el premi per doble! Espero que coneguis molts blocs, perquè entre un i l'altre seran 10!

      M'ha fet gràcia perquè jo tb vaig veure el Salmon del Yemen el dia i hora del Barça-Madrid, i vaig posar la crònica al bloc de l'Albert.

      Elimina
    3. Pitjor encara, Laura: en tinc tres!! Als dos que ja coneixes cal afegir-hi el bloc de música de l'escola:
      http://lamusicadelpatufet.blogspot.com.es/

      Salut!!

      Elimina