dimecres, 9 de maig de 2012

La sal de la vida /Le sel de la vie

Françoise Héritier
Aguilar
L'estiu del 2011 Françoise Héritier, antropòloga francesa, rep des d'Escòcia la postal d'un amic que diu que està gaudint d'una setmana que "ha robat"de vacances.
Aquesta formulació -temps "robat"- feta per un persona entregada en cos i ànima a la seva feina li fa plantejar qui és que roba què a qui. I li escriu la resposta: és vostè qui roba cada dia a la vida allò que n'és la sal, allò que la distingeix, allò que, en definitiva, fa que siguem qui som. I comença una llarga llista d'aquelles coses que són aquesta sal: fer el mandra al llit, prendre un cafè en una terrassa, dur un paraigües just quan el necessites, menjar-se un bombò d'una mossegada, llegir les novel.les de Robert Graves, sentir una esgarrifança veient el love i el hate als punys de Robert Mitchum,...
No és un pamflet. No és una novel.la, clar. Tampoc és, estrictament, una carta, encara que en prengui la forma. No és un manual d'autoajuda, ni un tractat de filosofia. Però, sense que sàpiga ben bé a quin calaix posar-lo, és encantador i suggerent. Per un costat, perquè vas trobant coses que comparteixes i et fan dibuixar un somriure; però, sobretot, perquè hi ha un moment en què deixes aquesta llista de costat i comences a pensar què hi posaries tu en el seu lloc i, així, poc a poc, te'n vas adonant que tots tenim, més enllà dels grans projectes, petits granets d'aquesta sal que fan que cada dia valgui la pena d'haver estat viscut. Una exaltació dels sentits, de veure, escoltar, observar, escoltar, tocar, olorar, assaborir, tenir afició per tot, tenir afició -diu- per la vida., de manera que es va elaborant un corpus de memòria sensorial que constitueix, en definitiva, el què som.
Just quan parla, al final, dels records com d'allò que ningú no ens podrà robar mai, és quan, malauradament, haig de discrepar. Massa d'aprop he viscut l'experiència de l'Alzheimer i la seva parentela, la tipologia de malaltia més cruel de totes perquè és precisament aquesta la que és capaç de robar-nos la memòria, l'únic capital vital que posseïm i l'únic que ens resta quan ja no resta res més. Però aquesta consideració no ha de restar ni un bri de valor al llibre que, altrament, es devora en un parell de queixalades i deixa un pòsit optimista a qui el llegeix.  

2 comentaris: