diumenge, 6 de maig de 2012

Adiós a la reina/ Les adieux à la reine


Benoît Jacquot
Crònica dels quatre primers dies de la Revolució Francesa, vistos des de Versalles, a través dels ulls de la lectora de la reina.
Amb una impressionant mise-en-scène, i aprofitant la possibilitat de filmar en els escenaris reals on varen passar els fets, la pel.lícula té el gran actiu d'acostar-nos als esdeveniments que varen anar del 14 al 17 de juliol de 1789 des d'un punt de vista inusual, el d'una de les serventes de la reina, la seva lectora, que apareix com un element provinent de les classes populars enmig del desori cortesà. He dit que ens acosta als fets i no que els explica, perquè un altre dels punts a favor de la proposta de Jacquot (o de la novel.la en la qual s'inspira, de Chantal Thomas), és el d'intentar ser fidel a la percepció atropellada i plena d'imprecissions que es tenen dels fets quan es viuen des de dins. Ningú no sap massa bé què passa, hi ha notícies contradictòries i els fets avancen més de pressa que la capacitat d'entendre'ls o d'analitzar-los. Una sola cosa està clara: n'està passant una de grossa i la por es llegeix en l'expressió dels privilegiats. Aquesta percepció es veu augmentada per un interessant ús de la càmera i per la il.luminació, tan mínima com deuria ser en realitat.
Si els ulls que miren els fets són els de la lectora de la reina, el personatge que serveix de contrapunt és, precisament, el de la reina. Un cop més, ens apareix una Maria Antonieta capriciosa, allunyada de la realitat, immadura (com sempre, impecable Diane Kruger). No és la Maria Antonieta de videoclip indie de Sofia Coppola, ni pretèn ser la de Stefan Zweig. No li sentim dir allò de "No tenen pa? Doncs, que mengin pastissos!!" però no cal per fer-nos veure com era el personatge, i ho fem a través de la progressiva decepció que envers la seva admirada reina va tenint Sidonie Laborde, la lectora protagonista. Una narració d'emocions que passa que petits gestos, mossegades de llavi, mirades robades, carícies, batecs accelerats... 
I, malgrat el bon treball cinematogràfic, un es queda amb la sensació que la pel.lícula, o la història que conté, podria haver anat més enllà. No cal que intenti explicar la Revolució Francesa (per això ja tenim La nuit de Varennes, d'Etore Scola), però sí que crec que podria haver aprofundit més jugant justament amb les relacions, tant personals com socials, que la situació aporta. El triangle que es forma entre la reina, Sidonie i Gabrielle de Polignac, o el paper de veu de consciència històrica de Moreau podrien donar una mica (només una mica, no cal molt) més de joc. I, en canvi, alguns fets tangencials, com la relació amb Paolo, són totalment prescindibles. Al meu entendre, una mica malaguanyat esforç de producció.

2 comentaris:

  1. La proposta és molt interessant, Jordi. La intrahistòria resulta molt atractiva, i més en uns fets cabdals com els de la Revolució francesa, però la mesura, com tu dius, ha de ser molt equilibrada: no podem fer passar per cert allò que no és plaussible.

    ResponElimina
  2. M'encanten les pel·lícules sobre personatges històrics i famosos però amb el protagonisme centrat en un ajudant, escriptor, secretari,... Sempre donen un punt de vista diferent al típic que ja s'ha mostrat. igualment, el personatge de Maria Antonieta, tot i que és molt peculiar, no m'atreu massa. Crec que esperaré una altra proposta.

    ResponElimina