A la sombra del baobab

Xavier Moret
Península

Relat d'un viatge més o menys improvisat a Botswana, a la recerca de baobabs i, com diu el subtítol del llibre, de les arrels d'Àfrica.
Viatjar és una manera de viure. Si pogués, em passaria la vida viatjant. Per això m'encanto amb els llibres de viatges. Diuen que els qui som sagitaris tenim el cul inquiet, portem el viatge a dins. No ho sé.  Només sé que, ja de petit, em passava hores i hores llegint Jules Verne i Tintín i que aquesta va ser la primera i més autèntica formació geogràfica que mai he tingut. Em puc passar estona i estona mirant mapes i imaginant rutes. La majoria no les he fet, i la majoria no les faré, però d'alguna manera, imaginant-ho, ja he començat el viatge. El primer viatge que puc considerar com a tal el vaig fer en un ja llunyà 1974, amb la motxilla a l'esquena, l'interrail en una mà i uns ulls esbatanats de tot el que veia nord enllà. Després n'han vingut uns quants més, molts menys dels què voldria i, amb els anys, he anat entenent que el viatge és una actitud i no un inventari de llocs ni una comptabilitat de quilòmetres, i que el viatge el portes tu a dins i el pots fer al costat de casa o a l'altre hemisferi. Per això admiro amb la mateixa devoció el Bruce Chatwin que travessa Austràlia que l'Espinàs que camina per la Segarra.

En Xavier Moret n'ha escrit uns quants, de llibres de viatges, i té una mirada que sento propera; per això els seus llibres m'agraden i sento que em permeten acompanyar-lo. Pot tractar-se d'un viatge amb la família per l'oest americà (Amèrica, Amèrica), del repte d'un continent per explorar (Boomerang) o d'un relat periodístic d'una realitat visitada i revisitada (Islàndia, l'illa secreta; Islandia, revolución bajo el volcán), però també de la crònica per la Costa Brava (Viatge per la Costa Brava). Sempre amb una mirada encuriosida i alhora respectuosa, amb precises i encertades referències literàries.

No he estat mai a l'Àfrica. Bé, de fet sí, si es comptabilitza una incursió per la Península del Sinaí i una estada a Lanzarote. Vull dir que no he estat mai a això que s'anomena l'Àfrica negra, o l'Àfrica subsahariana, si es vol. De manera que aquest llibre m'ha transportat -una vegada més!- cap a terres desconegudes i que ara, després de llegir-lo, no ho són tant.