dijous, 24 de juliol de 2014

Cels

Wajdi Mouawad
Dir. Oriol Broggi
Biblioteca de Catalunya
Cinc agents del Servei Secret estan tancats, en un lloc aïllat del Canadà, pendents de seguir la pista del que pot arribar a ser un brutal atac terrorista.
Cinc personatges que amb prou feina saben res l'un de l'altre, però que tenen, cadascú d'ells, un fil que els vincula al món exterior. Cinc experts que intenten esbrinar quin terrible descobriment va dur a llevar-se la vida al sisè personatge. 
Una obra que per moments és un thriller fascinant on, això sí, s'hi barregen la poesia i Tintoretto. "Si la poesia i la matemàtica estan tan relacionades, pot ser que el terrorisme i la poesia també ho estiguin?". Obra densa, d'aquelles en les que caldria aturar-se un moment a cada frase, o tenir el text per poder-lo païr. Així com en el seu moment Jackson Pollock i la seva generació varen voler posar punt i final a l'art d'un món la construcció cultural del qual no havia evitat els horrors de les guerres del segle XX, així també els joves actuals dinamiten el corpus artístic d'aquest món que ha seguit sense oferir esperança a la humanitat.
Wajdi Mouawad ens presenta un món al llindar de l'apocalipsi, un món contra el qual només hi pot fer front la poesia feta ràbia en el cos dels joves que es revolten. I, malgrat tot, un punt final d'esperança clou l'obra.
Una obra molt exigent amb els actors, que es veuen llençats a enfrontar monòlegs tots ells carregats de trascendència. Cadascú d'ells té un moment o altre per ell -o ella. Tots fan un treball excel·lent, malgrat que potser el focus interpretatiu recau sobretot en un Eduard Farelo en estat de gràcia, completament identificat amb el seu personatge i el seu paper. 
Ja és una pauta que Wajdi Mouawad vulgui, a cada obra, explicar-ho tot, i això les densifica i fins, en determinats moments, les allarga en excés. Obra, a més, d'una gran complexitat tècnica, on les pantalles i les gravacions hi juguen un paper cabdal.

2 comentaris:

  1. Una anàlisi magnífica. A parer meu el text és excessiu i, a voltes, efectista però aquest mateix text exigeix actors de primer ordre com els que representen aquesta obra sota la direcció de Broggi. Farelo no ha estat mai sant de la meva devoció, té una veu ingrata, sibilant però li reconec l'esforç. Els altres, tan esforçats com ell, reciten monòlegs i diàlegs d'una manera força més natural. És clar que només és la meva opinió.
    Un plaer llegir-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Glòria, pel teu comentari. Veus, en canvi a mi la veu d'en Farelo m'agrada. Com n'és de subjectiu tot plegat, no ?
      Que tinguis un molt bon estiu.

      Elimina