Homes d'honor

Xavier Bosch
Ed. Proa

Segona entrega de les històries protagonitzades per en Dani Santana. Un cop abandonat el diari, el trobem ara a la televisió. 
En Xavier Bosch no pretèn endinsar-se en les profunditats de l'essència humana, ni vol fer un tractat sobre la trascendència. Escriu sobre el que coneix, i ho fa bé. Però, noi, a mi no deixa de produir-me un cert regust de quelcom impostat. Potser és perquè em sembla que a la novel·la li falta frescor, naturalitat. Tota ella està molt calculada, fins el punt que dóna la sensació de ser un producte de laboratori. Frases curtes i contundents, cadascuna d'elles una sentència. Sap trobar, és innegable, descripcions precises i enginyoses ("Quatre operaris- bata blava, guants i la modèstia desl qui es lleven d'hora"). 

Un protagonista individualista, que va a la seva, amb el seu particular codi ètic i un episodi del passat que li fa de llast. Hi afegeix unes dosis de sexe, un poc de violència -no gaire, la creïble pel context en què passa l'acció- i ho diposita tot sobre un llit de denúncia, social i política en general, i del món periodístic en particular ("A tu ja t'estaria bé, suposo, aquest periodisme d'aparador que es porta ara, majoritari, més pendent de la forma que del fons"). Els lectors sempre ens sentit més predisposats a que ens agradi una novel·la si aquesta fot algun calvot al poder. I que toqui l'actualitat: aquest cop és l'incendi del Liceu i la presència de la màfia a casa nostra. Potser ha escrit la novel·la perquè era l'única manera d'endinsar-se en aquest terreny? Sembla, pel que deixa escrit, que es pot entendre així:
"...el Santana va tornar a casa adolorit de cos i amb l'ànima a les fosques.
-Potser sí que ha arribat el moment d'escriure tot això.- La raquel mirava de col·locar-li el coixí sota l'espatlla embenada- Escriu la novel·la sobre el que no es pot explicar a la televisió".
És així? En tot cas, acaba tancant el cercle deixant-ho just on havia començat. Però no és un cercle. És una cinta de Moebius.